Es pot destacar que tant en l'Hispània cristiana, hereva de la tradició hispanoromana i hispanogoda com a l'Al-Andalus es van organitzar institucionalment les més altes percepcions de les cosmovisions monàrquiques que imperaven al món d'aleshores. Així, si a l'Europa occidental el màxim rang polític formal corresponia a l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a l'Espanya cristiana van ser diversos reis –particularment Alfons VI i Alfons VII de Lleó y de Castella– els que van assumir la dignitat d'emperador d'Espanya o de les Espanyes. En terres hispanomusulmanes, monarques de Còrdova van adoptar els títols d'emir i califa, igual que les seves contraparts de l'univers islàmic afroasiàtic amb centres a Damasc o Bagdad.
La culminació de la Reconquesta a finals del segle XV va tenir com a resultat l'extinció de l'espai hispanomusulmà i la convergència política i territorial de les principals corones espanyoles, les de Castella i Aragó, amb uns mateixos monarques, els Reis Catòlics, Isabel i Ferran. A aquesta unió monàrquica es van incorporar poc després el regne de Navarra i, a finals del segle següent, amb Felip II, el regne de Portugal, amb la qual cosa es va aconseguir la unió peninsular hispànica, o ibèrica, completa en el marc d'una monarquia comuna. Coetàniament, i també posteriorment, durant els segles XVII i XVIII, la monarquia d'Espanya va adquirir una dimensió planetària amb la consegüent incorporació de territoris i regnes en diferents continents. Els pobles i territoris d'Amèrica es van organitzar com els de les terres andaluses després de les conquestes del temps de Ferran III el Sant. De la mateixa manera que es van formar regnes a Andalusia –els de Jaén, Còrdova, Sevilla, i posteriorment Granada– a les Índies també es van constituir regnes amb virreis com a delegats del monarca, a Nova Espanya, el Perú i posteriorment, a Nova Granada i al Plata, per la qual cosa el rei es considerava successor dels emperadors, com es va voler expressar mitjançant les escultures de Moctezuma, últim emperador asteca, i d'Atahualpa, últim emperador incaic, situades en una de les façanes del Palau Reial de Madrid.
El títol o tractament tradicional de Catòlics concedit als reis d'Espanya pel papa Alexandre VI el 1496 a Ferran, Isabel i els seus successors, va fer referència en el seu moment a la concreta adscripció religiosa del monarca i a la seva defensa de la fe catòlica, encara que també denotava, segons certes interpretacions, una projecció de caràcter ecumènic i universalista en un moment en el qual, per primera vegada en la història del món, un poder polític –en aquest cas la monarquia hispànica– assolia una dimensió global amb sobirania i presència efectiva a tots els continents –Amèrica, Europa, Àsia, l'Àfrica i Oceania– i als principals mars i oceans –Atlàntic, Pacífic, Índic i Mediterrani.
Conseqüència del procés històric acumulatiu i incorporador de la monarquia espanyola van ser les titulacions específiques utilitzades pels reis d'Espanya. Juntament amb el títol curt –Rei d'Espanya, o de les Espanyes–, que fa referència sintètica al solar originari de la monarquia, es va utilitzar oficialment a cada regnat i fins al segle XIX el títol gran o llarg, amb menció explícita dels territoris i títols als quals regnava el monarca espanyol, als quals havien regnat els seus avantpassats o sobre els quals es considerava que tenia dret legítim. Serveix com a mostra l'extensa titulació de Carles IV, encara el 1805, plasmada en la cèdula reial que precedia el text legal de la Novísima Recopilación de las Leyes d'Espanya en ocasió de la seva promulgació: "Don Carlos por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; Conde de Apsburg, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina". Es pot subratllar que la Constitució espanyola vigent, en l'article 56.2, assenyala que el títol del cap de l'Estat "és el de Rei d'Espanya i podrà utilitzar els altres que corresponguin a la Corona".
Com a vèrtex superior de l'Estat monàrquic, a la corona li va correspondre en temps medievals i en l'Antic Règim les màximes i més àmplies funcions governatives i, per això, també una responsabilitat especial tant en els encerts com en els errors.
Sanç III el Gran, rei de Pamplona, ja al segle XI va reunir sota el seu tron una part substancial de l'Espanya cristiana. Tanmateix, igual com altres reis medievals hispans i a causa d'una visió patrimonialista tradicional de la monarquia, va disposar que es dividissin els seus dominis després de la seva mort. El rei de Lleó Alfons IX es va avançar al seu temps convocant el 1188 les primeres corts de la història europea amb participació ciutadana, noble i eclesiàstica. Ferran III el Sant va unificar definitivament els regnes de Castella i de Lleó i va donar un impuls irreversible a la Reconquesta. Alfons X el Savi va afavorir la cultura i les arts, a més d'establir els fonaments legislatius i de la hisenda d'una nova forma d'Estat monàrquic. Jaume I d'Aragó i els seus successors van afirmar la unió política dels territoris de la corona aragonesa i la seva expansió ultramarina mediterrània.