Es pot destacar que tant a la Hispània cristiana hereva de la tradició hipanoromana i hispanogoda com a l'al-Àndalus es van organitzar institucionalment les més altes percepcions de les cosmovisions monàrquiques que imperaven al món de llavors. Així, si a l'Europa occidental el màxim rang polític formal corresponia a l'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, a l'Espanya cristiana van ser alguns reis –particularment Alfons VI i Alfons VII de Lleó i Castella– el que van assumir la dignitat d'emperador d'Espanya o de les Espanyes. En terres hispanomusulmanes, monarques de Còrdova van adoptar els títols d'emir i califa igual com les seues contraparts de l'univers islàmic afroasiàtic amb centres a Damasc o Bagdad.
La culminació de la Reconquesta a finals del segle XV va tindre com a resultat l'extinció de l'espai hispanomusulmà i la convergència política i territorial de les principals corones espanyoles, les de Castella i Aragó, amb uns mateixos monarques, els Reis Catòlics Isabel i Ferran. A eixa unió monàrquica es van incorporar poc després el regne de Navarra i, a finals del segle següent, amb Felip II, el regne de Portugal, aconseguint-se així la completa unió peninsular hispànica o ibèrica en el marc d'una monarquia comuna. Coetàniament, i també posteriorment, durant els segles XVII i XVIII, la monarquia d'Espanya va adquirir una dimensió planetària amb la consegüent incorporació de territoris i regnes en diferents continents. Els pobles i territoris d'Amèrica es van organitzar com els de les terres andaluses després de les conquestes de temps de Ferran III el Sant. Així com a Andalusia es van formar regnes –els de Jaén, Còrdova, Sevilla, i posteriorment Granada– a l'Índia també es van constituir regnes amb virreis com a delegats del monarca, a Nova Espanya, al Perú i posteriorment, a Nova Granada i al Plata, perquè el rei es considerava successor dels emperadors, com es va voler expressar mitjançant les escultures de Moctezuma, últim emperador asteca, i d'Atahualpa, últim emperador inca, situades en una de les façanes del Palau Reial de Madrid.
El títol o tractament tradicional de Catòlics concedit als reis d'Espanya pel papa Alexandre VI el 1496 a Ferran, Isabel i els seus successors, va fer referència en el seu moment a la concreta adscripció religiosa del monarca i a la seua defensa de la fe catòlica, encara que també denotava, segons certes interpretacions, una projecció de caràcter ecumènic i universalista en un moment en el qual, per primera vegada en la història del món, un poder polític –en este cas la monarquia hispànica– assolia una dimensió global amb sobirania i presència efectiva a tots els continents –Amèrica, Europa, Àsia, Àfrica i Oceania– i als principals mars i oceans –Atlàntic, Pacífic, Índic i Mediterrani.
Conseqüència del procés històric acumulatiu i incorporador de la monarquia espanyola van ser les específiques titulacions que van utilitzar els reis d'Espanya. Al costat del títol curt –rei d'Espanya, o de les Espanyes– que fa referència sintètica al solar originari de la monarquia, es va utilitzar oficialment en cada regnat i fins al segle XIX el títol gran o llarg amb menció explícita dels territoris i títols amb els quals regnava el monarca espanyol, amb els quals havien regnat els seus avantpassats o sobre els quals es considerava tenia dret legítim. Servisca com a mostra l'extensa titulació de Carles IV, encara el 1805, plasmada a la reial cèdula que precedia el text legal de la Novísima Recopilación de las Leyes de España en ocasió de la seua promulgació: "Don Carlos por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarbes, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias Orientales y Occidentales, islas y Tierra firme del mar Océano; Archiduque de Austria; Duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; Conde de Apsburg, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina". Es pot subratllar que la vigent Constitució espanyola, en el seu article 56.2, assenyala que el títol del cap de l'Estat "el seu títol és el de rei d’Espanya, i podrà utilitzar els altres que corresponguen a la corona".
Com a vèrtex superior de l'Estat monàrquic, a la corona li va correspondre en temps medievals i en l'Antic Règim les màximes i funcions més àmplies governatives i, per això, també una especial responsabilitat tant en els encerts com en els errors.
Sanç III el Major, rei de Navarra, ja el segle XI va reunir baix el seu tron una part substancial de l'Espanya cristiana. Tanmateix, igual que altres reis medievals hispans i a causa d'una tradicional visió patrimonialista de la monarquia, va disposar que es dividiren els seus dominis després de la seua mort. El rei de Lleó, Alfons IX es va avançar al seu temps en convocar en 1188 les primeres Corts de la història europea amb participació ciutadana, noble i eclesiàstica. Ferran III el Sant va unificar definitivament els regnes de Castella i de Lleó donant un impuls irreversible a la Reconquesta. Alfons X el Savi va afavorir la cultura i les arts, a més d'establir els fonaments legislatius i hisendístics d'una nova forma d'estat monàrquic. Jaume I d'Aragó i els seus successors van afirmar la unió política dels territoris de la corona aragonesa i la seua expansió ultramarina mediterrània.